Arriba el final d'any i la nostra prescriptora i viatgera, Maria Dolors Sàrries, fa una tria del bo i millor per gaudir de la cultura. Si aneu a París, no deixeu de visitar l'exposició de John Singer Sargent al Museu d'Orsay o la de Georges de la Tour al Museu Jacquemart-André.

Si voleu un pla de televisió i manteta, no us en faltaran. Les sèries Blue Lights, Totes les bèsties petites i grans i Luther són una fantàstica opció. Per llegir, res millor aquests dies que La buena letra, de Rafael Chirbes.

Per acabar, descobrim (o redescobrim) qui va ser Frances Glessner Lee, la mare de la ciència forense i el personatge real en que s'inspirava Jessica Fletcher de la sèrie S'ha escrit un crim.

Conversem amb l'il·lustrador i escriptor Pepe Brocal sobre la seva darrera obra en còmic, Caritat del Río. Veritats, mitges veritats i mentides.

Quan el 20 d’agost de 1940 Ramon Mercader va clavar un piolet al cap a Trotski, els poumistes de Mèxic van escriure abundantment sobre la suposada ombra allargada de la seva mare, la Caritat del Río. La van retratar com una dona calculadora, freda i fanàtica que no hauria tingut cap inconvenient a sacrificar el seu propi fill per la causa de Stalin. D’aquesta manera es va convertir en «qui movia els fils».

Però qui va ser en realitat la Caritat del Río? La seva vida va ser la d’una dona sempre entregada apassionadament a la causa del comunisme. Tanmateix, va començar sent una devota catòlica, amb rampells de misticisme. Després va passar a ser una senyora de Sant Gervasi, vestida a l’última moda de París, fins que va començar a intimar amb els anarquistes barcelonesos, que li van obrir la perspectiva d’un món aventurer, molt diferent del de la seva vida quotidiana, amb moltes més emocions que les que li podria proporcionar el pusil·lànime del seu marit.

Va tenir amors candents i desamors que la van dur a la desesperació. No sabia fer res a mitges. Va ser una de les fundadores del PSUC i es va parlar d’ella com la Pasionaria de Catalunya. Un magistral Pep Brocal prova de posar llum a la foscor i ens traça la vida, farcida de veritats, mitges veritats i mentides, d’una dona irrepetible.

Convidem Iván de Cristóbal per presentar la seva darrera novel·la, Nos falta un muerto.

Alguns missatges arriben massa tard. O això pensem. En Bruno acaba de perdre la Sara, la seva parella de vida. El món ha perdut tot sentit, les rutines s'han reduït a enderrocs i el silenci pesa amb força a cada racó de la casa. Mentre els seus amics intenten animar-lo amb consells no sol·licitats — fes esport, distreu-te, tira endavant — en Bruno només vol una cosa: sobreviure al buit.

Però llavors passa l'inexplicable.

Un missatge de WhatsApp de la Sara. Un error? Una broma macabra? O una altra cosa? Mentre la lògica s'ensorra, en Bruno emprèn un viatge inesperat.

El que comença com una esquerda a la seva realitat es converteix en un abisme que l'obliga a qüestionar-ho tot: la seva relació, els seus records, les seves creences, la seva pròpia salut mental. La Sara sembla que encara és present, no només en els objectes que va deixar enrere, sinó en els llocs més inesperats. Al telèfon. En els silencis. En el que no es diu.

Nos falta un muerto és una novel·la sorprenent, plena de girs inesperats, però profundament humana, que esdevé cada cop més inquietant amb humor i intriga. Iván de Cristóbal ha escrit una història addictiva que t'atrapa i no et deixa anar, que ens confronta amb la pèrdua amb intel·ligència i tendresa, i que mostra que el veritable misteri no és la mort, sinó tot allò que deixem pendent amb els qui estimem.

Les imatges icòniques no són fruit de l'atzar. S'han esculpit al llarg dels segles amb intel·ligència, càlcul i vocació d'eternitat. Com les paraules, les imatges comuniquen, però sobretot evoquen: desperten els sentits, activen la memòria i sedueixen.

Conversem amb Toni Aira, periodista i doctor en Comunicació Social i Política, per rastrejar la poderosa herència de la mitologia grega a les narratives visuals de la política contemporània. Des de Milei empunyant la seva serra mecànica igual que Perseu el cap de Medusa fins a la gorra MAGA de Trump que li ha donat les ales del casc d'Hermes, passant pel xandall de Maduro com a pell d' Hèrcules o el Peugeot de Sánchez com a nau d' Odisseu, Aira ens revela fins a quin punt els relats.

El resultat és un llibre fascinant sobre els nous mitòlegs del poder i l'art d'escriure la història amb imatges en un món on mirar ha substituït a pensar.

Fem prescripció cultural en vena. El robatori del segle al Louvre de París va fer aixecar les alarmes de seguretat i després de tot el vist i sentit parlem de robatoris famosos i curiosos com la Nativitat de Caravaggio i la seva relació amb la màfia o el de Vermeer d'un Museu de Boston que es va convertir en el robatori més gran de la història. La Gioconda la coneixeu tots però no els intents de robatori que ha patit a principis del s.XX on va sortir del Louvre amagada sota una bata. També abordem el robatori a un àtic de Madrid d'uns retrats inèdits de Francis Bacon. Robatoris de pel·lícula, la realitat sempre supera la ficció.

I estirarem del fil d'una artista prou desconeguda. Una reusenca, Roseta Mauri que va ser musa de Degàs i Manet i a més es va convertir en la 1a Ballarina de l'Òpera de París. Catalana que va triomfar per escenaris del món i que es va recuperar d'una lesió crònica. Amb la nostra prescriptora cultural, Maria Dolors Sàrries, també parlem d'una altra dona que va inspirar el llibre de La Bibliotecària d'Auschwitz d'Antonio Iturbe. Aquest relat s'inspira en la tortuosa vida de Dita Kraus que ens ha deixat recentment i va sobreviure a 4 camps de concentració. Resistència davant l'agressió i la crueltat. Mai es va rendir.

Acabarem parlant dels actes dels 25 anys del Patrimoni Mundial de la Humanitat a la Vall de Boí i els actes que s'hi fan. La Vall de Boí està formada per un conjunt de set pobles: Barruera, Boí, Cardet, Cóll, Durro, Erill la Vall i Taül que en un espai geogràfic molt petit aixopluguen vuit esglèsies i una ermita de pur estil romànic dels segles XII i XIII.

La Fundació Photographic Social Vision, entitat que defensa la fotografia documental per a construir una societat més conscient i millor informada, organitza per vint-i-unè any consecutiu l'exposició “World Press Photo 2025” a Barcelona, al CCCB, coproductor de la mostra. La xifra rècord de 66.500 visitants i més de 7.000 estudiants en visites guiades de la passada edició, confirma la consolidació d'una cita que busca conscienciar i educar visualment al públic de Barcelona, i compleix amb la missió de la Fundació Photographic.

L'exposició presenta un total de 144 fotografies, captades en la seva majoria durant el 2024. Algunes de les temàtiques principals d'aquesta edició són els conflictes bèl·lics nternacionals a Gaza, Ucraïna, el Líban o Síria; la crisi mediambiental, com les inundacions al Brasil o la sequera històrica a l'Amazones, els ciclons a Filipines o la contaminació dels rius a la República democràtica del Congo; les problemàtiques relacionades amb la migració a l'Iran o la frontera entre els Estats Units i Mèxic, i la polarització política, incloent-hi l'intent d'assassinat de Donald Trump, la campanya opositora contra Maduro a Veneçuela o el creixement de l'extrema dreta a Alemanya.

Martina Hefter és l'autora de 'Hey, buenos días, ¿Cómo estás?'. Durant el dia, Juno, artista i ballarina, ajuda el seu marit Jupiter, greument malalt, a fer front a la seva vida quotidiana. I, quan no pot dormir, es fica a les webs de cites i xerra amb homes que confessen el seu amor a dones que busquen companyia, per intentar estafar-les. Per a Juno, això és un joc i una forma d'alliberament, i les converses vies d'escapament on pot ser qui ho vulgui, sense conseqüències. Novel·la guanyadora del Buchpreis, que es falla a la inauguració de la Fira de Frankfurt, i del Premi Grand Continent a la millor novel·la europea.

David Von Drehle ens ofereix una història de vida, d'una vida realment extensa, a 'Lo que aprendí sobre la felicidad'. Quan el periodista veterà David Von Drehle es muda a Kansas, coneix un nou veí amb més de cent anys, amb qui aprèn una profunda lliçó sobre el significat de la vida. Charlie White no era un veí qualsevol. Nascut abans de la ràdio, aprèn a fer servir el telèfon mòbil, viu un viatge èpic per l'era del jazz, fa carreres d'ambulàncies entre gàngsters i improvisa tècniques per a les primeres cirurgies a cor obert. Totes les seves experiències us ajuden a dominar estratègies de supervivència que reflecteixen milers d'anys de saviesa humana.

Dues novetats de l'editorial madrilenya Maeva.

La Mente en Blanco, dirigit per Juan Cruz, és un documental en format conversa entre Miguel Gallardo, historietista amb una filla autista i dependent, i Marco Navas, escultor miniaturista diagnosticat d’Asperger.

Amb humor, sensibilitat i mirada pedagògica, reflexionen sobre el silenci, l’ordre, les rutines i l’enorme capacitat d’adaptació de les persones amb autisme, que aprenen a mimetitzar-se amb el món com si tornessin als seus planetes d’origen.

Disponible a Filmin i a la plataforma CaixaForum+.